Antichrista, tragicomedia iniciática sobre las dependencias emocionales de la adolescencia, es también una reflexión sobre la vulnerabilidad, el sufrimiento y las expectativas de esa tierra de nadie situada entre la infancia y la juventud. 

Blanche conoce a Christa en la Universidad de Bruselas. Ambas tienen dieciséis años, pero mientras que Blanche es una adolescente solitaria, tímida, introvertida e insegura, Christa deslumbra por sus dotes de seducción y su tremendo descaro. El encuentro de estas dos personalidades antagónicas podría haber propiciado una amistad duradera y, en cambio, se convierte en una pesadilla para Blanche. Lo que en principio parecía amistad resulta ser el inicio de un doloroso camino de manipulación, abusos y humillaciones en el que Christa es el verdugo y Blanche la víctima. De la decepción al odio, de la admiración al desprecio, Blanche decide rebelarse, rompiendo así una destructiva inercia de dominio psicológico. Antichrista, tragicomedia iniciática sobre las dependencias emocionales de la adolescencia, es también una reflexión sobre la vulnerabilidad, el sufrimiento y las expectativas de esa tierra de nadie situada entre la infancia y la juventud. Amélie Nothomb dijo en una ocasión que «un libro es un detonador que sirve para hacer reaccionar a la gente», y Antichrista no es una excepción. Directo, ameno, con una precisión analítica no exenta de ironía, el estilo de Nothomb vuelve a alcanzar el nivel al que ya tiene acostumbrado a sus lectores, en este caso retratando los temores más oscuros y el lado más neurótico de la amistad.

Esta novela con declarada carga autobiográfica, un éxito impresionante en Francia desde su lanzamiento, cuenta la historia de una joven belga de 22 años, Amélie, que empieza a trabajar en Tokio en una de las mayores compañías mundiales, Yumimoto, quintaesencia de las empresas japonesas. Con estupor y temblores: así es como el emperador del Sol Naciente exigía que sus súbditos se presentaran ante él. En el Japón actual, fuerte-mente jerarquizado (en el que cada superior es, antes que nada, el inferior de otro), Amélie, afligida por el doble hándicap de ser a la vez mujer y occidental, extraviada en un hormiguero de burócratas y subyugada, además, por la muy japonesa belleza de su superior directa, con la cual tiene unas relaciones de franca perversidad, sufre una cascada de humillaciones. Trabajos absurdos, órdenes dementes, tareas repetitivas, humillaciones grotescas, misiones ingratas, ineptas o delirantes, jefes sádicos: la joven Amélie empieza en contabilidad, luego pasa a servir cafés, a la fotocopia-dora y, descendiendo los escalones de la dignidad (aunque con un desapego muy zen), acaba ocupándose de los lavabos... masculinos.

La Marie, una jove bellesa de províncies, se sap desitjada, gaudeix sent el centre d?atenció i es deixa festejar pel galant més ben plantat de la rodalia. Però un embaràs imprevist i un casament precipitat tallen en sec els flirteigs juvenils, i quan la seva filla Diane neix, la Marie la tracta amb tota la fredor i la crueltat que duu a dins. La Diane creixerà marcada per la manca d?afecte matern, mirant d?entendre?n els motius. Anys després, la fascinació pel vers d? Alfred de Musset que dona títol al llibre l?esperonarà a estudiar cardiologia a la universitat, on coneixerà una professora, l?Olivia, en qui creurà haver trobat la figura materna que tant anhela. Totes dues establiran una relació ambigua i complexa, però l?Olivia també té una filla, i la història farà un gir inesperat... Aquesta és una novel·la sobre mares i filles. Una faula contemporània deliciosament àcida i malèvola sobre la gelosia i altres complexitats de les relacions humanes: les rivalitats, les manipulacions, el poder que exercim sobre l?altre, la necessitat de sentir-nos estimats... La vint-i-cinquena novel·la d? Amélie Nothomb és una mostra més que perfecta de la seva endimoniada intel·ligència narradora, de la perspicàcia de la seva mirada i la lleugeresa plaent i plena de secretes càrregues de profunditat de la seva literatura.

Els noms epicens són aquells que, com Claude o Dominique, tant poden ser femenins com masculins. En aquesta història en Claude és ell i la Dominique és ella. Ell s?entossudeix a casar-se amb ella i, després d?endur-se-la a viure a París, s?entesta encara més a deixar-la embarassada. Finalment neix la seva filla, a qui posen el nom d?Épicène, agafat d?una obra teatral de Ben Jonson ?coetani de Shakespeare? i que també és un nom epicè. Quan neix la criatura, l?obsessió procreadora del pare es converteix en indiferència cap a la filla. Arrossegat per una ambició social també fora mida, convenç la seva dona perquè es faci amiga d?una parella de l?alta burgesia financera, la Reine i en Jean-Louis, les filles dels quals van a escola amb l?Épicène. Una parella amb qui en Claude manté un antic vincle secret en forma de greuge.  I així aquesta novel·la narra la història d?un doble rebuig i una doble venjança ?una de triomfant; l?altra, destinada al fracàs. Nothomb explora amb la perspicàcia que la caracteritza les complexes relacions entre pares i fills i el ressentiment d?un amor no correspost. Així, construeix una mena de pervers conte de fades contemporani, una faula cruel, narrada amb concisió i contundència.

El comte Neville va a casa d?una vident per recollir la seva filla petita. La vident se l?ha trobada en un bosc, en posició fetal i tremolant de fred. Sembla que l?adolescent, que du el singular nom de Sérieuse, s?havia fugat del castell familiar. Però, abans de portar l?aristocràtic progenitor davant de la noia, la vident li agafa la mà i li anuncia: «Aviat farà una gran celebració a casa seva. Durant la recepció, matarà un dels convidats.»
En efecte, els Neville, excèntrica família d?antiga soca, celebraran aviat la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. La festa és una tradició irrenunciable, malgrat que els Neville estan arruïnats i el comte fins i tot es planteja vendre el castell i el bosc que el rodeja. Amb tota probabilitat, aquesta serà la darrera. Acabarà, tal com prediu la vident, amb un assassinat?
Amélie Nothomb, en plena forma, ironitza sobre aquest món anacrònic de la noblesa belga que coneix de primera mà. I ho fa amb un homenatge a l?Oscar Wilde d?El crim de Lord Arthur Savile. El resultat és una juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d?espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat, el dolor de la infantesa, les incerteses de l?adolescència i el destí, que pot acabar donant tombs ben sinuosos...

En Déodat és el nadó més lleig del món, però a mesura que creixi demostrarà que posseeix una ment privilegiada. No obstant això, tindrà dificultats serioses per comprendre els misteris de l?amor. La Trémière, per contra, és una nena d?una bellesa captivadora, però es mostra passiva, només parla quan és imprescindible i no sembla que reaccioni davant les provocacions. I, com que els pols oposats s?atreuen, els inadaptats Déodat i Trémière estan destinats a trobar-se?

Reprenent la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, Amélie Nothomb recorre a un conte de Charles Perrault i el transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa, l?autora explora les incerteses de la infantesa i l?adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d?aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l?amor i de la bellesa.

En Riquet del plomall és una nova mostra del talent inesgotable de l?escriptora belga, un nou pas de rosca enginyós, poètic i crític a un conte de fades de tota la vida. En paraules de l?autora, «l?art té una tendència natural a concedir un lloc de privilegi al que és extraordinari».

Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d’Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta. La Saturnine és una bella jove que arriba impacient a una cita per llogar una habitació a París. El propietari de la mansió és un aristòcrata espanyol amant de la bona cuina i àvid lector de les actes de la Inquisició, però també dels textos de Ramon Llull. Abans de la Saturnine, unes altres vuit dones li van llogar una habitació i van desaparèixer misteriosament. Com als millors contes de fades, en aquesta fantasia sinistra l’autora dosifica humor i horror, alhora que subverteix la història en què s’ha inspirat.
«Aquest Charles Perrault, amanit amb la salsa Nothomb, té una aroma exquisida de sofre, d’erudició i d’humor» (Valérie Lejeune, Le Figaro Magazine).
«Un text depurat. Uns diàlegs brillants. Un crescendo de calfreds, i un final inesperat. Sens dubte, un “Nothomb” d’una collita excel·lent» (L’Est-Éclair).

Trobar un bon company de mam és un afer molt seriós. Aficionada al xampany, Amélie Nothomb en troba una de manera imprevista en una llibreria on ha anat a firmar exemplars d?El sabotatge amorós. Pétronille Fanto, un ésser androgin de vint-i-dos anys que sembla que en tingui quinze, es convertirà no només en la col·lega ideal de borratxeres sinó en una escriptora prolífica i, tal vegada, en un àlter ego maligne de la mateixa Nothomb. L?amistat etílica entre l?escriptora consagrada i la incipient esdevé duel dialèctic, diversió, companyia i contrast..., però també risc. Novel·la d?inspiració autobiogràfica, Pétronille és una ficció delirant i tremendament divertida en què trobem alguns dels temes predilectes de l?escriptora belga: el protagonisme del cos i la reflexió sobre la creació literària i l?enrenou editorial que l?acompanya. Amélie Nothomb submergeix el lector en l?estat d?ebrietat entre ascètic i al·lucinatori de l?alcohol consumit en dejú gràcies a una prosa de collita excel·lent en què sovintegen l?humor negre, la ironia i la genialitat estilística que la caracteritzen. Pur or líquid.

Hija de diplomático, Amélie Nothomb pasó buena parte de su niñez en Oriente. De ahí le quedó una pasión por Japón mezcla de deslumbra­miento y encontronazo, de fascinación por una cultura y choque con unas pautas sociales desquiciantes y humillantes. Este libro reúne seis novelas autobiográficas de la escritora belga en las que evoca episo­dios de su infancia y adolescencia vividas en Oriente –la crueldad, la inocencia, el desconcierto, el hambre de conocer–, y también varios viajes de regreso a Japón en los que se enfrenta al delirante mundo empresarial nipón, al amor de un joven ávido lector de Stendhal, al re­encuentro con la niñera que la cuidó cuando era niña, a recorridos que la llevan del bullicioso Tokio a Hiroshima y al espiritual Monte Fuji... Y así, a partir de las vivencias propias narradas con afilada prosa y hu­mor descacharrante, la autora explora los territorios de la infancia, la memoria y el deseo.

«Todo lo que amamos se convierte en una ficción. De las mías, la primera fue Japón.» Con esta estimulante frase Amélie Nothomb abre La nostalgia feliz. Anuncia una nueva entrega de sus ficciones autobiográficas. En la novela la belga retoma el hilo de Ni de Eva ni de Adán, la narración de un idilio de juventud de su sosias literaria con Rinri. Dieciséis años más tarde, Nothomb acepta la invitación de una televisión francesa de regresar a su país natal. Allí no sólo se reencontrará con Rinri, sino también con su niñera, Nishio-san. El Japón de Nothomb son sus orígenes y un Shangri-La literario. Un país al que pertenece pero que le es extranjero: o sea, un oxímoron, como también parece serlo el título de la novela. El lugar en el que nació, y en el que se crió durante sus primeros cinco años, pero en el que, como hija del embajador belga, crecería inmersa y traspasada por una peculiar mixtura cultural. Y esto dota a su vital y melancólica prosa de una descacharrante lucidez. «Lo que has vivido», escribe Nothomb en el delicioso arranque de su nueva novela, «te deja una melodía en el interior del pecho: ésa es la melodía que, a través del relato, nos esforzamos en escuchar.» Gocemos con esta nueva partitura, pues sin duda suena muy bien.